Octubre
L'illa de Carla

Paisatges digitals

Octubre

Càrregues policials a l'Eixample de Barcelona   

      El mes va començar a Catalunya amb unes imatges que van impressionar mig món. La tensió venia de lluny, i l’expressió audiovisual del conflicte va desencadenar una forta emoció més enllà d’ideologies que va embargar a propis i estranys.

       

      La primera guerra mundial a Internet ha començat a Catalunya; el poble i el govern el fan servir per organitzar el referèndum d’independència mentre que la intel·ligència espanyola bloqueja enllaços, ocupa edificis de telecomunicacions i censura centenars de llocs, protocols, etc. (Julian Assange)

      Càrregues policials a Sant Petersburg
      Tràiler lliure del film “Octubre” (Sergei Eisenstein, 1928)

      Dir-ne ‘guerra’ és exagerat per les connotacions del terme; com a moviment popular que va pretendre canviar de dalt a baix un règim polític, ‘revolució’ o ‘revolta’ és més ajustat.

      Durant l’octubre català es va poder veure, efectivament, l’estat exercint el monopoli de la violència com a les revolucions tradicionals, però davant seu, i amb això es diferencia d’aquelles, hi havia gent de tota mena i condició mobilitzada pels seus drets en forma exquisidament pacífica.

      Aquest fet, juntament amb la difusió del conflicte per les pantalles rugint com a volcans de bits, són distintius de la revolta catalana.

       

      La mobilització popular va començar amb el referèndum simbòlic celebrat a la petita població d’Arenys de Munt (2009). La iniciativa va córrer com la pólvora per centenars d’ajuntaments catalans, es van celebrar nombroses consultes i l’independentisme va passar de minoria política a reivindicar el dret a decidir amb el suport d’una proporció creixent de ciutadans.

      La cadena humana de setembre de 2013 al llarg d’uns 400 km de la costa catalana va ser una de les demostracions més espectaculars de la força i del civisme —per alguns, bonisme— del moviment.

      L’entorn era propici: la crisi econòmica va aflebir (gairebé) tothom, en particular les administracions públiques, i la indignació generalitzada contra la classe política i més enllà va entrar en sintonia amb l’independentisme i va seduir una part important dels catalans que van veure en ell una perspectiva alliberadora. El fracàs de l’Estatut, invalidat pel Tribunal Constitucional poc després de la consulta d’Arenys de Munt tot i la majoria de catalans que l’havia validat democràticament, va traslladar la causa a una majoria parlamentària catalana, cansada d’intentar el diàleg amb una administració central malgastadora, sovint corrupta i aficionada a no complir els pactes.

      Però, ¿com com pot ser que la reivindicació del dret a decidir hagi afectat tantes sensibilitats a Catalunya en només vuit anys?, i com és que, a l’altre costat, en aquest mateix temps s’hagi aixecat tant rebuig polític i popular?

       

      Una de les respostes és al vent, millor dit, a les ones hertzianes que circulen pel vent. Des del famós debat entre Nixon i Kennedy se sap la influència que té la televisió en la conformació de l’opinió pública, així que no és cap novetat que en la revolta catalana la televisió ha jugat un paper important.

      Mirades amb lupa, les imatges de la mobilització popular expressen el desig d’una identitat col·lectiva, un desig que no té res d’antinatural, al contrari, es tracta d’una prolongació de la necessitat individual d’identitat. L’impuls identitari està gravat en el codi genètic de tots els éssers vius, forma part de l’instint de supervivència. Per als humans, aclaparats per la consciència d’existir, aquest impuls és molt més complex. Es compon de diverses capes, com una ceba, amb la identitat íntima al nucli, després la familiar, la professional, la social, la de país, la d’estat, la continental, fins i tot hi ha —o hauria d’haver-hi— una identitat planetària. Aquestes capes identitàries responen a una necessitat molt humana i resulten transcendentals per a la vida en societat.

      La forja més important d’una identitat col·lectiva és, per descomptat, la llengua, el mitjà parlat i escrit. Però ara hi ha una forja addicional: el mitjà audiovisual. Les imatges i l’emotivitat que comporten resulten decisives per inspirar o, segons com, imposar una identitat col·lectiva. Això s’ha pogut contemplar a les televisions peninsulars al llarg del procés.

       

      Que ens deixin actuar!, cridaven els policies davant els veïns de Pineda que rebutjaven la seva presència al poble. No és un fotograma d’un film Ocho apellidos, l’escena fa ser difosa pels mòbils d’uns i altres.

      Poc després de ser nomenada el 2008 directora de la Corporació Catalana de Televisió, Mònica Terribas va manifestar, precisament, la importància de la televisió en la configuració d’una identitat col·lectiva (ho coneix bé perquè es va doctorar en periodisme amb una tesi sobre el moviment nacionalista escocès). Des d’aleshores i en paral·lel a les mobilitzacions populars, en les produccions de la televisió pública catalana —no només en els seus informatius que, en aquest sentit, baten rècords— han predominat les imatges i les idees locals.

      El localisme, la tendència a narrar les experiències més properes, també ha inspirat, per descomptat, la televisió pública espanyola. A més a més, s’hi han vist diverses recreacions del passat imperial a través de produccions de luxe, inaccessibles per a la televisió catalana tant per pressupost com per manca de glòries de calibre similar.

      La gran majoria de canals de televisió espanyols, tant públics com privats, van difondre imatges i opinions en contra de la revolta catalana, i el combat identitari —David contra Goliat— es va escalfar especialment. El pacifisme d’un costat va contrastar amb l’agressivitat predominant de l’altre —amb prou feines hi va haver gestos amables i abundà la verborrea feixista— com si reivindicar una altra identitat fos una cosa antinatural o absurda, en qualsevol cas, detestable.

       

      La televisió va promoure identitats visuals en una i altra direcció, però en la revolta també va resultar crucial un mitjà que ha promogut les mobilitzacions amb un impuls insòlit i, per descomptat, desconegut en les revolucions tradicionals: la digitalització de la comunicació —no només de la informació— i la ubiqüitat d’Internet i les xarxes socials.

      El vessant digital del conflicte es va veure singularment quan, unes setmanes abans del rush d’octubre, la policia nacional va penetrar en la conselleria d’economia de la Generalitat i va intervenir els seus equips informàtics; en pocs dies el govern central s’havia apoderat del control dels comptes, cosa que en les revolucions tradicionals havia de costar mesos o anys. Estava, doncs, en joc Catalunya com a identitat, però també com a base de dades.

      L’acció repressora, sobretot a càrrec d’especialistes informàtics, es va estendre aleshores a altres serveis públics, la qual cosa va fer pensar a alguns que el govern central no passaria d’exercir una repressió digital del moviment. Hi va haver persecució de webs i de dominis a Internet i el mateix referèndum va ser una demostració d’habilitat informàtica per amagar les urnes, esquivar proteccions digitals —David contra Goliat, de nou— i permetre finalment la consulta, simbòlica com la d’Arenys de Munt perquè els nombres resultants no podien ser convincents, però molt més significativa.

      Tanmateix no va ser així: l’estat desenfundà les porres i amb les mateixes ressonàncies franquistes diversos dirigents catalans acabarien més endavant a la presó. En aquest sentit, la ingenuïtat del moviment independentista a considerar remota la possibilitat d’una resposta física per part de l’estat, n’és un altre distintiu.

       

      La història es repeteix. L’octubre del 1934, el president Lluís Companys va proclamar l’Estat Català com a part de la República Federal Espanyola. El pretès estat va durar un dia, el govern va acabar a la presó i la repressió va deixar 74 morts. L’octubre del 2017, la declaració va ser encara més fugaç; per sort no es va arribar a tant, però els dirigents catalans van acabar també aïllats a la presó o a l’exili.

      En acabar l’octubre, la tensió mediàtica i internàutica va arribar al clímax: el president va proclamar per un minut la República catalana. Va ser una declaració fantasmagòrica, un gest amb més dignitat que utilitat que posava de manifest els dubtes de l’independentisme: i després, què?, com gestionar un país sense el control de les carreteres, dels aeroports, de les telecomunicacions…? En definitiva, què farem sense xarxes?

      Per breu i innòcua que fos la declaració, tot seguit el govern central va desencadenar la repressió en diversos fronts, alguns dolorosos, altres humiliants i la majoria consistents a la presa de control dels centres d’informàtica fins al punt d’acabar dissolent una bona part de l’autogovern català. Curiosament, no va gosar ocupar la televisió pública —cosa habitual en les revolucions i contrarevolucions— perquè les produccions audiovisuals no només són bases de dades.

      En lloc d’independent, en qüestió de dies el govern va passar a dependre gairebé completament del gobierno, de manera que el moviment va acabar, com qui diu, esclafat per la bota de l’estat.

      Va perdre la batalla però, ¿va perdre la guerra?

       

      En un món globalitzat com el nostre, la gent s’aferra a la seva identitat com a font de sentit en les seves vides. (Manuel Castells)

      La globalització, amb les xarxes digitals pel mig, submergeix a les persones en un entorn d’estímuls planetaris però, irònicament, també reforça i empodera el valor d’allò pròxim. Es va dir que la televisió buidaria els estadis, però no hi ha res com veure un espectacle esportiu en viu; pel que fa a la música, els concerts en directe s’aprecien més que mai tot i les facilitats digitals de difusió que hi ha. Els mitjans de comunicació no substitueixen la realitat, tendeixen a potenciar-la.

      I les xarxes sociales encara més: serveixen, entre altres utilitats, per exaltar la identitat personal (al nivell que cadascú decideix, d’aquí el seu èxit) i, per extensió, contribueixen a exaltar les identitats col·lectives i les cultures minoritàries. Internet permet una cosa que els altres mitjans no poden: intercanviar informació i, mitjançant el telèfon mòbil audiovisual, intercanviar certes emocions personals (gairebé) en temps real. Una cosa és transmetre, com fa la televisió, i una altra és transmetre i alhora compartir.

      De manera que és previsible que els moviments identitaris, les revolucions de proximitat atiades per les xarxes socials, progressin en el futur; en aquest sentit, la revolta catalana constitueix la primera que es dona en l’àmbit europeu.

      Hi ha qui relaciona aquest moviment independentista amb els nacionalismes d’estil tradicional que proliferen a Europa, però no té res a veure, només cal observar els símbols i les idees que caracteritzen la majoria d’aquests nacionalismes, en contrast amb els del moviment català. En realitat, l’únic nacionalisme en el sentit tradicional que es dóna en el conflicte és el nacionalisme espanyol, que compta amb una extensa imatgeria per disseminar, en particular, l’exhibida durant la desfilada militar del 12 d’octubre, un tret identitari espanyol per excel·lència que, per cert, va incloure per primera vegada el pas ferm de la policia nacional en homenatge a les seves intervencions a Catalunya.

       

      Dos dies després del referèndum, Felip VI va aparèixer a les pantalles amb un to sec lluint per darrere el quadre d’uns dels seus antecessors més autoritaris amb el catalanisme. No hi va haver cap pla ampli ni cap paraula relaxant; en el seu missatge monocord, el rei no es va mostrar “de todos los españoles”, cosa que va contribuir a enrarir l’ambient.

      Amb l’exèrcit com a garant, com diu la Constitució, l’identitari espanyol està presidit per la idea d’unitat de la nació, una mena de Sant Grial representat per la monarquia borbònica amb una llarga tradició d’oposició al catalanisme. La idea impregna els racons de l’estat, a més a més, està avalada per una majoria d’espanyols que també tenen a favor seu, òbviament, les xarxes socials per identificar-se. Atesa la complexitat de la situació, doncs, la revisió d’aquest sagrat concepte unitari sembla llunyana; en aquest sentit, l’estreta relació simbòlica que hi ha entre la unitat d’Espanya i la monarquia implica que la República catalana només seria possible en el context (i en el grau d’integració que fos) d’una República espanyola.

      Malgrat tot, aquest catalanisme del segle XXI compta a favor amb què els conceptes absoluts no resisteixen el pas del temps i menys a través de les comunicacions interpersonals d’avui dia. La nació/estat i la unitat requerida són conceptes creats fa molt per reforçar l’autoritat organitzada en estricta jerarquia, però en temps de l’homo videns i de les societats en xarxa resulten conceptes massa abstractes i difícils de representar i comunicar més enllà de l’ordeno i mando. De manera que la idea de la unitat d’Espanya, o bé es modernitza i adquireix un sentit obert de comunitat de pobles particularment interconnectats, o bé s’esvairà en la història no sense abans, potser, donar mostres de fanatisme com sol succeir quan les idees absolutes agonitzen.

       

      Roda de premsa a Brussel·les del president Carles Puigdemont i els seus consellers en un intent de fer-se sentir internacionalment després de la derrota. La comunitat europea, però, la va celebrar.

      Octubre va acabar desvetllant certa cara fosca de la democràcia espanyola, així com de les democràcies europees, cosa que l’independentisme, en un altre excés de confiança, no va saber o no va voler preveure. Les xarxes de comunicació entre els catalans mobilitzats eren molt tupides, però la connexió d’aquestes xarxes amb les anàlogues europees era escassa.

      Com en altres ocasions de la història, Europa va girar l’esquena al Catalan Problem, i un cop passada la commoció audiovisual van abundar les opinions en contra de la causa. Als estats/nacions europeus, com a l’espanyol, els horroritza la fragmentació del territori perquè, finalment, suposa una fragmentació del poder així com la demolició de burocràcies i interessos establerts des de fa dècades o segles.

      No obstant això, tard o d’hora s’hauran d’adaptar, perquè la fragmentació és el leitmotiv de la digitalització que tot ho envaeix. En el camp polític i entre altres efectes fomenta l’aparició en escena de noves minories. Amb el temps es tendirà al reconeixement dels seus drets, més enllà dels partits, de la mateixa manera que han acabat reconeguts els drets de les dones, de les minories ètniques, dels homosexuals, etc., la qual cosa ha consistit, bàsicament, a esfondrar tabús. Si Europa fa cas als seus principis fundacionals, l'”Europa dels pobles” serà un conjunt de (micro) estats, de polis que conviuen en pau densament connectades entre si.

       

      El xoc de trens de l’octubre català va ser un xoc d’identitats amb els mitjans audiovisuals com a locomotores i les xarxes socials com a vies. Les pantalles van visualitzar i compartir, per primera vegada en una societat democràtica, un clam popular pel dret a l’autodeterminació. Enfront de l’oposició física i digital de l’estat es va poder veure una comunitat formada per ciutadans pacífics que, proveïts de teclats en lloc de fusells, aspiren a escollir la seva identitat com a país i, d’acord amb els temps moderns, al control de les seves bases de dades.

      Ventejada per la digitalització, la història els donarà la raó si la raó, més enllà de l’emoció, preval en aquesta història.